Quan no hi ets

Obro els ulls i no hi ets. Els darrers matins de la meva vida, he obert els ulls i tu no hi eres. Penso en tot allò que no vam arribar a fer, però cada cop em costa més de recordar tot allò que vam fer. Ara, vull desfer el que ja està fet, però no sé com es fa, o com es desfà…

Corro fins a la teva habitació. No exagero, hi corro. Però tu no hi ets. Aquella porció de llit on descansava el teu fràgil cos quan dormies no l’ocupa ningú des de fa temps. Ella prou que ho procura, t’ho ben juro! Ni una legió de seguidors de qualsevol equip de futbol podria omplir el buit que has deixat. Perquè t’enyora el teu llit, la teva butaca, el teu armari, però sobretot t’enyoro jo. Aquí, al meu cor, és on has deixat el veritable buit.

Quan esmorzaves, et quedaven els llavis plens de molles de l’entrepà de xoriço que devoraves, amb la mirada més que amb l’estómac, mentre els dits tacats de la tinta que desprenia el diari esportiu que tant positivament (i subjectivament) parlava del teu equip fingien una exagerada tremolor. Ella s’enfadava perquè li embrutaves la butaca amb les mans, i t’obligava a posar-hi un llençol. Avui, no hi ha cap diari esportiu damunt de la taula de la cuina quan em llevo, ni cap llençol blanc damunt de la butaca amb el rastre de les teves empremtes. No m’agrada esmorzar entrepans ni llegir diaris esportius, però m’agradava quan ho feies tu, quan hi eres…

Dormies gairebé tot el dia. I és que ni les cames ni el cor et duien ja fins aquells escenaris de les teves històries, unes històries carregades de ficció, cada cop més inversemblants, en què les minses dosis de realitat es barrejaven amb il·lusions d’alçada. Mai no et vaig dir que no me les creia; tampoc no et vaig dir mai que me les volia creure. Les sabia de memòria, s’havien instal·lat a la meva memòria per sempre, i hi continuen, clares i diàfanes, com tu. Ja no sé distingir entre el que és real i el que no ho és, només sé que escoltar-te era més real que no fer-ho.

Tot un senyor, sempre amb corbata i americana, encara que la calor es convertís en una llosa feixuga. Fins que aquesta llosa es va convertir en un pes insuportable per a les teves cames, que van dir prou. I no vas tornar a sortir de casa, el teu cau, el teu refugi, el teu racó inconfessable. Vas desaparèixer per a tothom, menys per a mi, per a qui et vas fer més present que mai. Hi eres quan em llevava, també quan em ficava al llit. Avui, que ja no hi ets, només et veig després de ficar-me al llit i abans de llevar-me; només hi ets quan jo no hi sóc. Jo desaparec i tu apareixes; els meus somnis s’han convertit en el teu jardí amagat, on cada instant és massa llarg, on l’eternitat és massa fugaç.

Aviat, duré més temps sense tu que amb tu. Aviat, tindré més fotografies sense tu que amb tu. Aviat, recordaré més estones sense tu que amb tu. Sense tu, la meva vida no cotitza a la borsa, però els meus somnis tenen més valor que abans. Quant val sentir que el nostre destí no té fi? Ja tinc la resposta: tots els somnis del món…

Tanco els ulls i hi ets. Les darreres nits de la meva vida, he tancat els ulls i tu hi eres. Fem tot allò que no vam tenir temps de fer, però cada cop m’agrada més tornar a fer tot allò que ja havíem fet. Perquè quan no hi ets, somni i realitat es confonen com la llet i el cafè a les vuit del matí. Quan no hi ets, el quiosc s’omple de diaris esportius, i les cafeteries, d’entrepans de xoriço. Quan no hi ets, les paraules que no vam dir esdevenen la banda sonora del meu dia a dia. Saps què, avi? M’he acabat creient les teves històries inventades, perquè ara sóc jo qui s’inventa les seves pròpies històries. I aquesta història comença i acaba quan no hi ets…