No és just. I ploro

Diversos exemplars del diari ‘La Mañana’.

A la família se l’estima per damunt de tot, defectes inclosos. Evidentment, parlo tan sols en nom meu, però a La Mañana hi vaig trobar la meva primera família, professionalment parlant. Companys amb els quals compartir experiències, caps dels quals aprendre la professió i propietaris als quals maleir per la seva incompetència i estupidesa. De totes maneres, amb els seus pros i els seus contres, la família sempre lluita unida, i treballant en aquell carreró sense sortida del polígon, vaig cridar de ràbia en més d’una ocasió, ràbia i impotència per les traves i les males jugades de Juan Cal i Segre en general, que ens feien la vida impossible amb el beneplàcit de La Paeria, el PSC de Lleida i, sobretot, un Àngel Ros Domingo abonat a un diari que subvencionava de manera exagerada en detriment nostre. Per aquest motiu, ahir, ho reconec, vaig plorar d’impotència. Segre ha comprat La Mañana, i amb aquesta decisió judicial totalment incomprensible, mor el pluralisme informatiu a Lleida en favor d’un anhelat monopoli per a alguns. A pesar de moltes opinions respecte a això que he pogut llegir al llarg dels darrers dies, jo no hi guanyo ni hi perdo res amb aquesta decisió, almenys en un àmbit purament tangible, però tinc la sensació que he perdut una part de mi, aquella part que es va fer gran a base d’hòsties, aquella part que va aprendre a remar a contracorrent, aquella part que va gaudir i va patir amb una família que ahir es desfeia com les meves il·lusions en un mar de llàgrimes. No és just. I ploro. No només per aquesta injustícia, sinó per totes les que vindran a partir d’avui.