Miracle

Ho canvia tot. Sense previ avís. Generant un daltabaix vital i professional. Però res més lluny de la realitat. Perquè la realitat és un miracle quotidià que no valorem suficientment per la seva mateixa naturalesa. Allò que té lloc cada dia ho percebem menys meritori que allò que té lloc puntualment, ocasionalment, esporàdicament. Tanmateix, la vida és l’autèntic miracle, i aquest miracle comença i acaba amb cada parpelleig.

Que aprenguem a valorar o no el nostre dia a dia esdevindrà imprescindible a l’hora de percebre què és un miracle i què no ho és. Perquè, de vegades, els miracles no són miracles, sinó que formen part del miracle mateix. Tenir fills no és un miracle, encara que la seva vida sí que ho serà. Ara bé, quan els ulls s’omplen de papallones que viatgen fins al nostre estómac travessant el cap, el cor i la punta dels dits fins a convertir les nostres mans en ales, quelcom màgic, meravellós, gairebé miraculós, magnifica la nostra vida. Perquè, amb ales, esdevé més fàcil sobrevolar els obstacles. Perquè, amb ales, els problemes prenen una nova perspectiva. Perquè, amb ales, resulta més fàcil creure en els miracles.

Els miracles tenen nom i cognoms. Som les persones i les nostres respectives vides les que podem trasbalsar una altra persona i, per tant, una altra vida. Neixem, creixem i, paral·lelament a reproduir-nos, ens relacionem entre nosaltres a nivell sentimental, professional, sexual, amistós o per una qüestió purament interessada. I són aquestes relacions les que, quan les estrelles acorden il·luminar el mateix lloc al mateix temps, traspassen les fronteres artificials que aixequem nosaltres mateixos per romandre segurs dins de quatre parets d’absurda conformitat. Per què ens posem límits si som il·limitats? Estem vius, és tan senzill com això. Aquest és el veritable miracle.

Em considero bastant afí als miracles. El 21 de setembre va tenir lloc el primer, un miracle per a molts, un regal per a mi. El segon miracle es va produir el 28 d’octubre, quan un desconegut em regala la seva amistat a canvi de la meva, un tracte sense contracte tan diàfan i transparent com la vida mateixa. I aquest matí, a les nou, he quedat per fer un cafè amb una persona molt especial. A les deu, a l’oficina on treballo, he compartit quatre hores amb quatre persones excepcionals, una hora per persona, una persona per hora, un batec del meu cor per cadascun dels instants viscuts amb tots quatre. Al migdia, mentre dinava, els meus ulls s’alimentaven d’una bellesa sense igual. He dedicat la tarda a treballar, una feina que no és una feina, sinó un regal, una feina en què faig el que vull, quan vull, com vull i amb qui vull. Perquè voler és poder. Ja de nit, he fet l’amor, com sempre. Físicament i mentalment. Físicament o mentalment. Aquest és el tercer miracle, el miracle que comença cada dia amb el primer raig de sol i el miracle que acaba cada nit amb l’últim badall de la lluna. Tu i només tu ets el meu miracle. I això ho sabem tu i jo. Només tu i jo.