Pregó de la Festa Major dels Alamús (9 de novembre de 2012)

Vista aèria dels Alamús.

Allò més lògic per encetar un pregó de festa major, sigui quin sigui el pregoner, i sigui quina sigui la vila agraciada amb tal festa, passa per saludar les autoritats i, a posteriori, els veïns. Però el cas és que jo no sóc un pregoner a l’ús ni Els Alamús no és una vila com una altra. Per tant, una salutació igualitària, amb la mateixa intensitat, sense distincions, per als uns i per als altres. Perquè tots som iguals, ni millors ni pitjors, encara que si hagués de triar els pitjors, de ben segur que no els buscaria entre els veïns. A més, això forma part del protocol, i aquest no és –o no hauria de ser– un acte protocol·lari. És el tret de sortida d’una festa major, la festa més important d’un poble, de qualsevol poble. I és que quin sentit tenen els protocols avui? Perquè tots sabem com i quan comença una festa major, però ningú no sap com l’acabarà, quan l’acabarà i, en el cas tenir sort o no, amb qui l’acabarà… Té certa similitud als meus discursos, que tothom sap quan comencen, però ningú no sap quan acaben. A diferència d’una festa major, però, en el meu cas, hom desitja que s’acabi. Per tant, anem per feina!

Quan l’Esther es va posar en contacte amb mi per oferir-me la possibilitat de convertir-me en el pregoner de la Festa Major dels Alamús, la meva primera reacció va ser preguntar-me per què jo, una qüestió que no em vaig quedar per a mi, sinó que vaig traslladar a la mateixa Esther. No recordo què em va contestar, bàsicament perquè ja no l’escoltava; tenia clar que acceptaria, per vanitat, però tenia clar també que continuaria insistint en la poca idoneïtat de la meva elecció, per falsa modèstia, és clar. Així, doncs, vaig continuar fingint dubtes davant de l’Esther, que, tot i la insistència inicial, començava a mostrar símptomes de cansament, altrament dit, no estava per collonades. Entenc, doncs, que aquest és un tret dels alamusencs i les alamusenques: insistiu quan quelcom us interessa, però que no us facin perdre massa el temps, ja que no esteu per tonteries. Aleshores, pels meus llavis va lliscar una frase màgica, d’aquelles que denoten una súplica infiltrada enmig d’indiferència. Vaig dir: “Si no trobes ningú millor, accepto”. Quan realment volia dir: “Hi ha milers de persones més adequades que jo per realitzar aquest pregó, però et suplico que m’elegeixis a mi”. I aquí estic, encara que no sigui la persona adequada. Ara bé, si tot el que es fa ho fessin les persones més adequades per fer-ho… de fet, valgui la redundància un cop més, estaríem molt millor del que estem ara, segur.

Malgrat tot, intueixo per què sóc aquí. I no és per assemblar-me a l’Òscar Dalmau, espero. Se’m considera un emprenedor, la qual cosa es veu com un acte de valentia en els temps que corren. Això, però, és discutible, ja que tampoc no existeixen moltes més opcions actualment a banda de muntar-s’ho per un mateix. Tanmateix, en el cas d’aconseguir una feina, hem de tenir en compte que la recent reforma laboral facilita més que mai l’acomiadament; per tant, treballar per algú altre tampoc esdevé la panacea. Ser emprenedor, repeteixo, no és una acte de valentia, com a molt és un acte de bogeria, perquè s’ha d’estar una mica tocat de l’ala per destinar els pocs diners que ens queden a un somni professional. En els fons, però, millor invertir-los en el nostre propi negoci abans que ens els robi el govern per salvar Bankia, no?

Aquest comentari em ve a col·lació per parlar de la segona raó per la qual crec que estic aquí: no tinc pèls a la llengua. I en uns temps en què els mitjans de comunicació callen la veritat, en uns temps en què esdevé més important que mai saber el que està passant, en uns temps en què la llibertat d’expressió ha de prevaldre per damunt de tot, ningú no pot sortir al carrer amb una llengua peluda. Vosaltres, tampoc. Formeu part de la demarcació de Lleida i romaneu just al costat de la capital del Segrià, una de les ciutats més caciquistes de Catalunya. Sabeu de quina ciutat parlo, oi? Aquesta ciutat l’alcalde de la qual va fer fora les prostitutes i les va enviar per seguretat a les rotondes de fora de la ciutat… Us sona, veritat?

Finalment, sóc catalanista, l’últim dels motius que, segurament, m’han portat fins aquí. I remarco catalanista, que no té res a veure amb l’independentisme, que tant de moda està. De fet, a les xarxes socials podem llegir-hi afirmacions al respecte de tot tipus, però destaquen, per damunt de la resta, les intervencions d’alguns polítics i dels seus sequaços. Ara bé, que ningú no oblidi que, passi el que passi, independentment (mai millor dit) d’on arribem, això serà mèrit (o desmèrit) del poble català, no dels partits polítics que el representen, símbol de la mediocritat que hem de deixar enrere. Aquesta serà una victòria del poble. O aquesta serà una derrota del poble. Però, victòria o derrota, serà nostra, només nostra. I ara és quan hauria de llençar a l’aire un ‘Visca Catalunya!’, però, pel context en què em trobo, millor cridar ‘Visca Els Alamús!’, sens dubte.

Llegint el programa de festes d’enguany, m’adono de seguida que les retallades afecten tothom per igual. També aquí, als Alamús. No hi ha diners, i els pocs diners que hi ha no s’inverteixen ni en sanitat, ni en educació ni, evidentment, en cultura. Ens hauríem de preguntar, aleshores, en què s’inverteixen aquests euros, però suposo que aquest no és el lloc ni el moment adequat per treure l’entrellat a aquesta qüestió. Ara bé, llegint el programa de festes d’enguany, m’adono també de l’esforç, la creativitat i la il·lusió que hi han posat els alamusencs i les alamusenques perquè aquesta festa major esdevingui més florida que l’estació en què estem. I això forma part de l’emprenedoria de la qual parlàvem abans.

Aquest any el jovent del poble ha decidit reemprendre la seva associació amb l’objectiu de convertir-se en una part activa pel que fa al desenvolupament de la vila.
 També els actes d’aquesta festa major han estat consensuats per totes les persones que han volgut assistir a les reunions de la comissió de festes. D’aquesta manera, el poble ha pres la responsabilitat dels seus actes, en aquest cas envers la Festa Major. Emprenedoria i responsabilitat, dos factors que esdevindran claus per encaminar el futur de la nostra societat. Perquè som nosaltres els que marcarem el camí de tots aquells que han de venir, ja siguin els nostres fills, néts, nebots o qualsevol individu que passi a formar part del nostre futur arbre genealògic.

Als Alamús hi ha una dita típica que, en general, crec que no us agrada massa:. Diu així: “Als Alamús, pocs i mals avinguts”. No entenc perquè no pregoneu amb aquesta frase. Indica que no sou conformistes, significa que no us calleu un pet, pressuposa que no teniu pèls a la llengua. A mi, això, m’encanta. L’altra dita més popular aquí és: “Al poble dels Alamús tenim bona campaneria, l’hem guanyada fent timons al tossal de Moredilla”. Si no m’equivoco, prové de la història d’uns bandolers que van portar unes campanes als Alamús que els veïns us vau quedar. Quan van dir-vos que no us pertanyien, vosaltres vau contestar que les havíeu guanyat honestament. Sense entrar en consideracions legals, i tenint en compte que vivim en un moment que passarà a la història per un llegendari bandit anomenat Mariano Rajoy que roba als pobres per donar-ho als rics, és a dir als bancs, no crec que per unes campanes ens haguem d’enfadar. A més, ja que avui toca llençar les campanes al vol amb l’inici de la Festa Major, res millor que tenir unes bones campanes, oi?

Queda clar, doncs, que sou emprenedors i que feu el que us rota. Pel que fa al catalanisme al qual feia referència al principi, tampoc no us quedeu curts. Vau començar sent un carrer de Lleida fins al Decret de Nova Planta. I també aneu a posar senyeres al tossal de Moredilla com a senyal de conquesta! Com el president de la Generalitat s’assabenti de tot això, amb la dèria independentista aquesta que li ha agafat recentment, voldrà canviar el nom del poble per Alamàs… Si no, al temps!

La meva història amb Els Alamús ve de lluny. Tenia divuit anys i venia de Tàrrega amb autocar en direcció a Lleida per fer la selectivitat, les proves d’accés a la universitat, vaja. A l’autocar, la professora de francès ens va recomanar que mengéssim alguna cosa abans dels exàmens; si no ho fèiem, podíem patir una lipotímia, un desmai, etc. Jo, totalment hipocondríac, em vaig començar a marejar, fins al punt que vaig haver de suplicar que paressin l’autocar ja que no podia més. Tenia calor, una suor freda recorria el meu cos de dalt a baix, les arcades eren constants, no podia respirar… Us imagineu on va parar l’autocar? Exacte, aquí! Bé, exactament aquí no, però recordo que hi havia una cartell que assenyalava quina direcció s’havia de prendre per arribar als Alamús. No existia la LL11 desdoblada encara. Doncs sí, vaig vomitar a l’entrada dels Alamús. Per sort, gràcies a vomitar, vaig recordar que ja havia menjat i que, per tant, no havia de patir per res. Massa tard, però. D’això fa ja catorze anys…

La meva relació amb els Alamús és, bàsicament, digestiva, i és que deu anys després hi vaig tornar, en aquest cas, però, per ingerir aliment, no per expulsar-lo. Als Alamús hi viu un bon amic, el cuiner David López, que fa el millor risotto del món. Després, a qui estigui interessat, li puc facilitar el seu telèfon i la seva adreça, ja que sé que estarà encantat de convidar a provar el seu arròs a tots aquells que truqueu al timbre de casa seva sense avisar a qualsevol hora del dia.

Un concurs de dibuix, ball, música, animació infantil, jocs, exposicions i partits de futbol, entre d’altres, ens retornen a l’essència d’una bona festa major, com les d’abans, una festa major del poble per al poble. Parlo, evidentment, la Festa Major dels Alamús. Ara és el torn dels hereus i les pubilles, tots guapíssims, sens dubte. Tornaré, sempre que pugui, i no només per veure les pubilles de nou, ni pel risotto del David (que també!), sinó perquè avui m’heu fet sentir com a casa. I és que com a casa no s’està enlloc. Així, doncs, fruïu d’aquesta festa major, que es fa a casa vostra, que ara també és casa meva. Gràcies i bona Festa Major a tots i totes!