M’agrada, no m’agrada, m’agrada, no m’agrada…

Detesto els polítics. No m’agraden, la veritat. Gens. Primer, perquè sóc emprenedor. I els polítics formen part de la burocràcia, entesa com a verí insuportable, assecador d’il·lusions i escorxador de la creativitat. Perquè els importem una merda! Aquest és un país en què es roba els pobres per donar-ho als rics. És a dir, hem passat de la llegenda de Robin Hood a la història real de Mariano Rajoy, un bandit que ens roba a tots nosaltres per donar-ho als bancs. Com a emprenedor, per tant, no puc fer res més que no pregonar a favor de qui va en contra dels meus interessos, en aquest cas econòmics.

Ara bé, adoro la Sara. M’agrada, la veritat. Molt. Primer, perquè, com deia, sóc emprenedor. I quan vaig iniciar el projecte de Waita TV em va fotre tanta canya, però tanta, que això només podia significar que no li importava pas una merda que m’anés millor o pitjor. I quan vaig posar-me al capdavant d’AraPonent.cat, no va dubtar en cap moment a participar-hi. La Sara no és un polític que viu de la política; la Sara és una persona que fa política amb l’objectiu d’ajudar, per exemple, els emprenedors com jo.

Tot i això, detesto els polítics. No m’agraden gens. En segon terme, perquè no tinc pèls a la llengua. I en uns temps en què els mitjans de comunicació, per culpa seva, perquè estan completament polititzats, callen la veritat, en uns temps en què esdevé més important que mai saber el que passant, en uns temps en què la llibertat d’expressió ha de prevaldre per damunt de tot, ningú no pot sortir al carrer amb una llengua peluda. I els polítics ho fan. Entre tots han convertit Lleida en una de les ciutats més caciquistes de Catalunya. Una ciutat en què el seu alcalde para una taula antidesnonaments perquè cobra com a membre del consell de la Caixa i, evidentment, cal tornar favors. I una ciutat en què els mitjans de comunicació no es fan ressò d’aquesta realitat. Contra la injustícia, llibertat d’expressió. Si us plau, que no ens coartin tampoc aquesta llibertat.

Però jo adoro la Sara per aquesta llibertat d’expressió de la qual ha fet gala des que va aparèixer com un bri de llum en una ciutat grisa en tots els sentits. Més d’un problema, fins i tot dintre del seu propi partit, li haurà portat això de no callar-se ni un pet. En el cas del diari AraPonent.cat, que trec a col·lació bàsicament a mode de falca publicitària, si busqueu entre la secció d’opinadors, els seus articles són, de llarg, els que generen més controvèrsia. Perquè diu sempre el que pensa, agradi o no. Per això m’agrada. A més, mentre l’amic Ros, candidat del PSC, es deplaça a la Caixa mensualment per recollir la seva retribució econòmica, la Sara hi va per reclamar els drets d’aquelles persones que no poden continuar pagant la hipoteca de casa seva. Si callem ara, haurem de callar per sempre. I jo no vull uns polítics que callin. Jo vull una Sara que xerri pels descosits, una Sara que no calli ni que la matin, una Sara com la Vilà.

Que m’agradi la Sara, però, no vol dir que m’hagin d’agradar els polítics. Ja us ho he dit abans, no m’agraden. Un altre motiu que explica la meva poca afecció cap a ells té la seva raó de ser a les xarxes socials, a vessar d’afirmacions de tot tipus respecte de la independència de Catalunya, entre les quals destaquen, per damunt de la resta, les intervencions d’alguns polítics i dels seus sequaços. Mentre els grups independentistes es mosseguen les ungles per no haver estat capaços d’encapçalar aquest moviment, CiU col·loca Mas a l’alçada de Ma(s)cià, el PP procura mostrar la mateixa actitud intransigent que ha dut el país a la situació en què ens trobem ara i els socialistes s’ofeguen en un mar de contradiccions que, de ben segur, els acabarà esborrant del mapa polític d’aquest país. Ara bé, no oblideu que, passi el que passi, independentment (mai millor dit) d’on arribem, això serà mèrit (o desmèrit) del poble català, no dels partits polítics que ens representen, símbol de la mediocritat que hem de deixar enrere. Aquesta serà una victòria del poble. O aquesta serà una derrota del poble. Però, victòria o derrota, serà nostra, només nostra.

I ara ve quan hauria de llençar a l’aire un ‘Visca Catalunya!’, però, pel tema en qüestió, millor cridar ‘Visca la Vilà!’, sens dubte. Perquè la Vilà, la Sara, no s’ha volgut fer seva aquesta dèria independentista actual, quan ella, i ho sé perquè fa temps que la conec, ha mostrat sempre la seva predilecció per un estat propi. Tot i formar part d’un partit que no s’ha posicionat mai obertament a favor d’aquesta postura, ella, en canvi, no se n’ha amagat en cap moment. A més, mentre el candidat socialista, Àngel Ros, s’autopostula com el més catalanista de tots els catalanistes que es fan i es desfan, després de no votar el 25 d’abril de 2010 pel dret a decidir i alegrar-se, fins i tot, de la baixa participació, la Sara, sense fer soroll, i amb moltes nous, aconseguirà vots d’aquells lleidatans més catalanistes, n’estic convençudíssim. Amb ella, no tot és un concurs de popularitat o, en aquest cas, de qui és més catalanista; amb ella, el seny, aquest seny català que sembla haver-se perdut en un descampat com un cowboy de ciutat, es recupera per moments. Sincerament, no m’imagino la Sara vivint en país que té en el Valle de los Caídos un dels seus monuments més emblemàtics. No veig la Sara vivint en un país que, per una banda, es vol assemblar a Alemanya, on ja fa anys que s’ha donat l’esquena obertament a tot allò que va fer Hitler, mentre que, per l’altra, no compta amb uns governants ni uns jutges que s’escandalitzin per caminar sobre fosses comunes que contenen persones que van lluitar a favor de la llibertat. No m’imagino la Sara en aquest país. La veig vivint en un país en què les llibertats pesin més que les opressions en una balança de valors fictícia. Me la veig vivint en país anomenat Catalunya. I a mi m’agradaria viure-hi amb ella.

Cartell electoral d’ICV-EUiA a Lleida.

Ho dic obertament i sense vergonya: sóc totalment apolític. I que jo presentés l’acte d’inici de campanya d’ICV-EUiA a Lleida em sembla totalment surrealista. I això que per aquest partit hi han passat persones a les quals respecto i admiro i, també, amb qui confio. Pané, Rivadulla, Camats o Ballesté formen part d’aquell grup reduït de polítics amb qui aniria a prendre un cafè sense la previsible desfeta digestiva a posteriori de qualsevol trobada amb qualsevol polític de qualsevol part del món. Tot i això, des dels divuit anys que voto, i encara no he votat Iniciativa ni una sola vegada.  Sóc apolític, però crec en la democràcia. Per això voto, però voto en blanc. Perquè en política hi ha molta gent, però poques persones. I jo només donaria el meu vot a una persona.

Ara bé, també ho dic obertament i sense vergonya quan afirmo que sóc totalment pro-Sara. Mireu, en una relació de parella, per exemple, hi ha d’haver quelcom d’admiració cap a l’altra persona; sense aquesta admiració, la relació de parella està destinada al fracàs. Crec que en política això també hauria de ser així: no pots votar algú que no respectes ni admires. I jo admiro la Sara. I la respecto. L’admiro i la respecto no tant pel que diu sinó per com ho diu. Després de passar-me hores i hores escoltant-la parlar de política, amb la creença ferma que és possible canviar les coses a través de la política, devota totalment del que pensa, m’he adonat que la Sara no és com la resta de polítics. La Sara Vilà creu en ella mateixa i no ha de fer cap esforç per empassar-se el que diu; simplement, ho diu perquè ho pensa, element estrany en política, certament. He de reconèixer que quan em parla de política no sempre l’escolto. Bé, la veritat és que gairebé sempre desconnecto, però si l’escolto, me la crec. I hi confio. Potser no aconseguirà cap dels seus objectius, però sé que ho intentarà, i això ja és molt més del que es pot dir dels altres candidats. I confiar el teu vot a algú no és quelcom que es pugui fer a la babalà. Ha d’esdevenir el fruit d’una decisió meditada, valorada i contrastada. I això és sinònim de Sara Vilà.

Acabo ja:  la Mercè Rivadulla deia sempre que Lleida és una ciutat molt ben situada però molt mal comunicada. Estic convençut que la Sara és la candidata més adequada per comunicar-la amb el món. O sigui que Sara, entre moltes altres coses, tens el meu vot, això sí, sempre i quan no em continuïs fotent la tabarra amb temes que no m’interessen en absolut. Encara que, a diferència de molts altres polítics, que calladets estan més guapos, tu sempre estàs guapa. Parteixes amb cert avantatge… Aprofita’l! Perquè si m’has convençut a mi, serà capaç de convèncer qualsevol.