Aquella estranya mania de creure en la vida

El món gira, de la mateixa manera que ho fan les nostres vides quan quelcom de nou s’hi afegeix, ja sigui amb calçador o com la peça definitiva d’un trencaclosques incomplet. El món continua girant, per molt que tothom s’entesti a posar-hi traves. I nosaltres tendim a tirar endavant, encara que no puguem deixar de mirar d’esquitllentes el retrovisor que duu de sèrie aquest vehicle. Al món hi som per viure, i la vida és per viure-la en aquest món, ple de camins nous, a vessar d’històries per descobrir i amb dies de pluja que rebota a la nostra pell com un allau de neu damunt de la nostra ànima.

Aquest no és un text que vagi enlloc o que vingui d’algun lloc concret. De fet, escric sense saber on aniran a parar les meves paraules, tal com les nostres accions, com el nostre dia a dia, com l’endemà del nostre avui. No és un experiment relacionat amb l’escriptura, és una prova per al meu cap i el meu cor adreçada a tot allò que sabem que existeix però que mai no arribarem a palpar. Vull tocar-la, acariciar-la, abraçar-la, besar-la… Només sé que no vull que s’escoli entre els meus dits com un gelat de xocolata a mans d’un infant que no troba remei a la xafogor d’una tarda d’estiu.

No crec en cap déu perquè tinc clar que tan sols es tracta d’una creença per a aquelles persones que necessiten aferrar-se a la idea preconcebuda d’una vida sense final. Però crec en la vida perquè tinc la seguretat que es tracta d’una creença per a mi, que necessito aferrar-me a la idea preconcebuda d’una vida que, ens agradi o no, té un final. I si el món s’acaba, almenys que s’acabi bé.

Em veig al final de la meva vida, envoltat de la meva parella, els meus fills, els meus néts i els meus amics, coneguts i saludats, però, també, dels meus pares, els meus avis, la meva família i tots aquells que han format part de mi al llarg d’aquesta història, la meva, perquè sé que just en aquell moment només podré mirar enrere i allò que tinc davant dels ulls. Quan giri el cap, vull saber que he fet tot el possible per poder tancar els ulls i continuar-hi veient. Intueixo que he fet moltes coses malament, al mateix temps que tinc la seguretat que és així perquè no he sabut fer-ho millor, la qual cosa em converteix en un viatger sense el destí marcat que busca un àngel sense ales per no haver de caminar amb paracaigudes.

La vida és fugissera, com les mitges taronges, que s’esmicolen en un espremedor sense pietat. Jo també en vull treure tot el suc, fins que el gust amarg del final es mescli amb la dolçor dels començaments, quan tot són focs artificials de festa major que esclaten sota un cel moll. Fa temps, en un hospital, una dona a la qual la vida havia pres la seva mitja taronja, em va trasmetre una reflexió tan evident que em vaig perdre enmig de l’evidència. Segons ella, la vida era meravellosa quan el món girava al mateix ritme que un rellotge nou i flamant, però aquesta mateixa vida es podia convertir en una llosa quan el món deixa de girar com l’agulla d’un rellotge esgotat, cansat de donar voltes sense un final. Fins aquell dia, ella vivia cada dia com un dia qualsevol. A partir d’aquell dia, ella viuria cada dia a les fosques.

Aquella estranya mania de creure en la vida no és només una cançó d’El Fill del Mestre, és també aquella mania de llençar-nos a l’aigua encara que el mar tingui baranes. Xop de dalt a baix, amb els cabells regalimant gotes salades, descalç i sense res més que una tovallola massa petita per amagar tot el que no vull ensenyar, us espero a l’altra banda de l’Atlàntic, on els somnis es guarden en una cala secreta. I és que aquella estranya mania de creure en la vida no és estranya, ni forma part de cap creença, ni tan sols es refereix a la vida que tots coneixem. Parla de tots nosaltres i de l’espill que reflecteix el que volem ser i en el que no ens convertirem mai. Tot i això, és més fàcil creure-hi que no. Continuo nedant a l’espera que el far que entreveig a la llunyania em mostri la llum del meu destí. I en el cas que la claror s’esvaeixi al mateix temps que les nostres esperances, bona nit i bona sort.