La universitat de la vida (i II)

No em considero sant de la devoció del nou rector de la Universitat de Lleida. Es podria dir fins i tot que amb la seva arribada al poder, un poder que ha buscat durant anys i que, finalment, per a desgràcia de molts, ha trobat, va començar la meva degradació professional. Per una banda, va expulsar la meva empresa de la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la UdL. Per l’altra, va fer córrer entre els seus sequaços que el primer professor que es carregaria seria jo. Eren mals temps per a la lírica…

Pel que fa a la Càtedra, la seva comesa va quedar diluïda des del moment que el director va dur a la universitat un dels empresaris de Lleida menys avesats a la comunicació 2.0 per tal de realitzar una conferència justament sobre 2.0, que va concloure amb una desbandada general per part de l’alumnat després d’escoltar que el millor que podien fer era deixar el que estaven estudiant. Amb la credibilitat sota mínims, aquest organisme va començar a disparar a tort i a dret, en col·laboració amb el conferenciant, contra tots aquells que havien gosat criticar la seva actuació. En el meu cas, també vaig ser acusat d’escriure una carta amb el nom d’un estudiant amb la finalitat d’afegir més llenya al foc en aquest assumpte, un altre exemple, per tant, de la falta de respecte total i absoluta que alguns docents professen envers la intel·ligència dels seus alumnes.

Això, més un editorial escrit pel diari AraPonent.cat contra el rector, va provocar la nostra expulsió immediata de la Càtedra, quan el contracte encara no havia finalitzat. Atès que el tema està en mans d’advocats, no puc comentar-ne massa detalls, però queda clar que aquesta decisió unilateral per part del rector i el director de la Càtedra esdevé paradigmàtica de la manera de funcionar d’unes autoritats universitàries que no toleren crítiques ni objeccions. Així, doncs, sense cap avís oficial previ, la UdL va trencar l’acord amb nosaltres d’un dia per l’altre.

En referència a la meva activitat docent, des del primer moment es va donar per fet que el curs següent no continuaria, independentment de les meves capacitats, el meu currículum, la meva experiència, etc. Era habitual que algú se m’apropés per explicar-me que tal secretària, professor o alumne acabava de dir, llegir o escoltar que el rector havia signat la meva sentència de mort (no vital, sinó universitària), una pressió i una desmotivació afegides, doncs, a l’hora d’afrontar com calia el nou curs. Vaig començar les classes amb ganes que acabessin, i això va ser totalment perjudicial, tant per a mi com, desgraciadament, per als alumnes. D’aquesta manera, vaig optar per presentar la meva renúncia voluntària al coordinador de la carrera de cara a continuar un any més.

Tanmateix, res no va canviar. Els avisos per part del coordinador del Grau en Comunicació i Periodisme Audiovisuals a la meva persona perquè determinat professor o determinada funcionària li havia fet arribar de manera totalment descontextualitzada comentaris del meu Facebook o el meu Twitter, totalment privats i pertanyents a la meva vida personal, es van convertir en una tortura, tant per a ell com per a mi, la qual cosa ha desgastat no només la nostra relació, sinó també l’harmonia funcional d’aquesta carrera.

Lluny de buscar l’estabilitat tan necessària per a qualsevol comunitat universitària, el rector s’embarca en la seva enèsima batalla quan deixa fora de joc una sèrie de professors en favor de fitxatges amb menys currículum, alguns dels quals sense estudis en l’àmbit de la comunicació o el periodisme, fins ara condició sine qua non per accedir a l’equip docent d’aquest Grau, però lligats estratègicament als mitjans més influents de Lleida. Aquest canvi de cromos, però, ha quedat paralitzat per iniciativa del Departament de Filologia Catalana i Comunicació, a través del seu Consell, que ha desmuntat les intencions del rector i de l’equip directiu dels estudis, incapaç de fer front a les escomeses impositives del primer.

En aquest sentit, el Consell també lamenta que el rector hagi muntat un Màster centrat en la fusió de televisió i Internet sense consultar-ho als seus membres. És extravagant, a més, que la UdL es plantegi un Màster a cop de talonari, amb noms com ara Concha García Campoy, Manuel Campo Vidal o Rosa Maria Calaf, sense haver solventat abans els problemes d’una carrera que ha de servir de base per aquests nous estudis. Tampoc no s’entén que aquest Màster no compti en el seu equip amb les dues úniques televisions per Internet que hi ha a Catalunya, és a dir Waita TV, que opera a la mateixa ciutat de Lleida, i Sies.tv, de Girona, la qual cosa palesa un desconeixement suprem de la realitat audiovisual del país.

Durant la darrera sessió del Consell, un gruix important de professors demana públicament que els mitjans de comunicació es facin ressò d’aquest assumpte, petició que no rep l’expressa oposició de ningú. De fet, són molts els docents que s’adrecen a mi per tal que els doni un cop de mà, per tal que difongui aquesta notícia, per tal que tant estudiants com societat civil en general sàpiguen què es cou a la UdL. No deixa de ser curiós, però, que tots aquests que ara truquen a la meva porta per demanar-me ajuda siguin les mateixes persones que no van donar la cara per mi quan ho necessitava, en una mostra clara i diàfana de la falta de companyerisme aberrant que existeix a la Universitat de Lleida. Tanmateix, quan ells en primera persona es converteixen en els principals damnificats del rector, llavors s’adonen que aquesta no era la meva guerra, sinó la guerra de tots, una guerra de la qual només en poden resultar vencedors els alumnes. Ara bé, fins i tot després que la direcció del  Consell hagi rebatut i criticat l’aparició d’aquesta informació als mitjans, cap d’ells ha sortit en la meva defensa. Evidentment, puc entendre, i entenc, que ningú no es mulli per ningú, però, aleshores, ¿per què s’entesten a llençar-me a l’aigua quan ells ni tan sols s’atreveixen a posar-hi el dit petit del peu?

Aquesta setmana es decideix què passa amb el Grau en Comunicació i Periodisme Audiovisuals, quins professors són baixa, quins alta, com queda el Pla d’Ordenació Acadèmica (POA) d’aquests estudis i de quina manera se’n surt el rector de l’oposició per part de bona part de l’alumnat, en gran mesura arran de sol·licitar l’entrada dels Mossos d’Esquadra al Rectorat per desallotjar uns pocs estudiants que es manifestaven pacíficament, i per part de la majoria del professorat, que no veu amb bons ulls que el rector faci i desfaci amb tanta llibertat. Així, doncs, aquesta setmana s’escriu la tercera part d’aquesta història, però ja no seré jo qui l’escrigui. I és que per fi he entès aquelles persones que afirmen haver estudiat a l’escola de la vida. Jo, que he hagut d’anar a l’escola, concretament a la universitat, per aprendre algunes coses sobre la vida, crec que ha arribat el moment de deixar-la, l’escola, per passar, simplement, a viure-la, la vida.