El camí de la felicitat

Brilles. Per a mi i per a tothom.

Penso en el Cisco i, sobretot, en aquells i aquelles que ha deixat amb les mans buides i el cor orfe. Ell ha marxat per tornar només de tant en tant entre els llençols dels nostres somnis. El seu rellotge s’ha aturat per sempre. Com el Cisco, tots volem viure, però no morir. Alguns es conformen amb respirar. Altres desitgem volar. I és que, per als que no creiem en res ni ningú, la vida ho és tot. Però ara, just ara, no és el moment de plorar. És en aquest precís instant quan hem d’obrir bé els ulls, mirar endavant i observar tot allò que ell ja no podrà veure mai. A partir d’avui, el Cisco viurà a través dels nostres ulls. Perquè, com tots nosaltres, viurà eternament.

Viu la teva vida tal com la vulguis viure, no desaprofitis cap raig de sol, ni tan sols en aquells dies més plujosos, i, per damunt de tot, no deixis de buscar enmig de les estrelles els que ja no hi són, perquè ells no deixaran d’il·luminar-nos mai. I no vull plorar, perquè sé tan bé com ho sabia ell que havia de marxar aquest passat diumenge, que havia arribat la seva hora. I no sé si és molt lluny allà on ha anat, però ell sempre hi serà, sempre brillarà, per a mi i per a tothom.

A l’altra banda de l’espill, però, hi ha els que creuen que ho tenen tot. Com jo. Potser sí. Potser, durant un moment, ho vaig tenir tot, i tu. Però tot el que has tingut, ho pots perdre també en un moment. Aleshores, vagis on vagis, la pluja et perseguirà i no trobaràs aixopluc enlloc. Viatjaràs a la recerca de la teva ànima, fins que t’adonis que la vas perdre just en aquell instant. Perquè la vida és un moment rere un altre. Perquè passes de tenir-ho tot a no tenir res en tan sols una mil·lèsima de segon. Viu el moment…

Per això és tan important l’amor! Perquè l’amor és soroll. Els batecs del cor, quan s’acceleren com un cavall desbocat, són sorollosos. Les papallones que xoquen les unes contra les altres dins d’un estómac revolucionat per la proximitat de l’amant fan soroll. L’erecció exhibicionista que s’insinua en els plecs dels texans recent planxats esdevé menys silenciosa que els xiscles de plaer provocats pel contacte carnal. Sense soroll, no hi ha amor, només por a cercar l’amor de veritat. Perquè l’amor és soroll, i el soroll, vida.

No tornaré a viure com una farsa, perquè és de farsants. Són tants els que viuen la vida que voldrien viure sense donar una oportunitat a la vida que els ha tocat viure… Fan veure que són el que no són per tal que hom vegi allò que mai no seran. Però només vivim una vegada… Per tant, ¿per què la vivim com si fos una imitació de quelcom que hem vist a Hollywood? La vida, la nostra vida, és irrepetible. No deixem que es converteixi en una mala imitació…

El camí de la felicitat és inescrutable. Però viure el moment, fer de l’amor quelcom sorollós i, a més, tenir sempre present que a través nostre viuen tots aquells que ja no hi són però que un dia hi van ser són algunes de les claus per no perdre’s a l’hora d’emprendre el camí més costerut de les nostres vides, un camí que no està fet, un camí que s’ha de construir cada dia de nou. I estic convençut que el Cisco no ha arribat al final del camí, sinó que entre tots sabrem donar-hi una nova direcció. Bon viatge, tiet!